Como agua para chocolate.

Hola amics!. Com s'aproxima el Nadal, he pensat a suggerir-vos un llibre de receptes de cuina, però no aneu a creure que són les típiques receptes que tots coneixem, no, són receptes amb aroma i sabor, i capaços de provocar entre els que les disfruten desitjos irrefrenables. La seua autora és la mexicana Laura Esquivel, treballadora incansable i escriptora de diversos llibres més, encara que aquest, siga tal vegada el que la va portar a la fama després de ser portat al cine per Alfonso Arau. El llibre és un receptari de cuina, amb dotze receptes, una per a cada mes de l'any. En cada elaboració, la nostra protagonista mescla magistralment els ingredients dels seus plats amb una passió desbordant, tot això amb un llenguatge imaginatiu i irònic.

L'obra ens compta la història de Tieta, des del seu naixement en la cuina de la seua pròpia casa, passant tota la seua vida a les ordes de la seua severa, distant i autoritària mare, i condemnada per a tota la vida a no conéixer l'amor, ja que la tradició l'obliga a cuidar de la seua progenitora fins que muira. Però, Tieta està enamorada i eixa passió l'expressarà a través del procés lent i sensual amb que elabora les seues receptes, aquestes són capaces de provocar en els comensals sensacions incontrolades. I com a mostra, un botó, aquesta recepta és capaç de produir en tots els que la proven passions desbocades i bogeries passatgeres o duraderes...

"Guatles en pètals de roses"

Es desprenen amb molt atenció els pètals de les roses, procurant no punxar-se els dits, perquè a banda que és molt dolorós (el piquet), els pètals poden quedar impregnats de sang i açò, a banda d'alterar el sabor del platet, pot provocar reaccions químiques, per demés perilloses.

 Cada una de les receptes ens parlarà de tots els successos i esdeveniments que succeïxen en la vida de Tieta i de tots els protagonistes de la història, de com renuncien a acceptar el seu destí i s'enfronten a la vida amb la força del seu amor. 

El text ens parla d'esperança i dolor, i de que quan desapareixen els impediments per a començar a ser feliç, acaba la història.

Aquesta novel·la està inclosa dins del gènere de romàntica-eròtica, jo vos la recomane perquè la seua lectura és un verdader plaer, és breu i aconseguix que arribes a oldre els "platillos", sentir les seues llàgrimes salades i escoltar el so de les seues rialles, t'emociona i et transporta a altres èpoques amb màgia i condiments.

Vivir es fácil con los ojos cerrados.

Hola amics!. Després d’un llarg i calorós estiu, que millor que un tráiler rodat precisament al calor, perquè no se’ns oblide. Vos recomane una pel·lícula espanyola basada en fets reals, situada als anys seixanta.

Està inspirada en Juan Carrión Gañan, un professor d’anglés que utilitza les cançons dels Beatles per a enseyar als seus alumnes, quan John Lennon va visitar Almeria participant en el rodatge de la pel·lícula: “Com vaig guanyar la guerra”, decideix viatjar a coneixer-lo personalment. En la seua ruta arreplega a un jove de 16 anys que s’ha escapat de casa en plena rebel·lia juvenil i a una jove de 21 que també aparença estar escapant de quelcom i de l’entorn social del país en que vivim.

La pel·lícula mescla imatges pròpies del film, intercalades amb imatges d’arxiu de Lennon rodant en Almeria, eixa época correspon amb la crisi personal que va patir John.

La pel·licula es va estrenar a l’any 2013, dura 108 minuts i el director i guionista és David Trueba. En el paper d’Antonio el professor destaca Javier Cámara, ningú com ell per a dominar tragèdia i comèdia, la xica jove és Belén, interpretada por Natalia de Molina, l’adolescentent és Juanjo interpretado por Francesc Colomer i els seus pares són Jorge Sanz i Ariadna Gil, Ramón és Ramón Fontserè y Bruno és Rogelio Fernández.

En la XXVIII edició dels Premis Goya ha obtingut sis premis i una nominació, i és la seleccionada per Espanya per a representar-nos en els Oscar.

Trueba ens presenta una pel·lícula sense trucs ni pretensions, que ens emociona i ens ajuda a vore que s’ha de seguir creient en el cine, el film ens parla de la repressió en els col·legis de capellans, de la societat estricta de l’època i el desig de créixer en llibertat.

Com anécdota, informar-vos de que el personatge real en què està basada aquesta pel·lícula té actualmente 90 anys, i ens confirma que la seua intenció a l’anar a conéixer a Lennon va ser el que li corregira les lletres de les seues cançons. El films és un viatge cap a l’interior dels seus personatges, en el que sens dubte descobrim al quint Beatle.

Cien años de soledad.

Hola amics!. El passat dia 17 d'Abril va morir als 87 anys d'edat, l'escriptor colombià Gabriel García Márquez. Gabo, com el cridaven els seus amics era un dels genis de la literatura universal, reconegut i premiat amb el Nobel de Literatura.

Va nàixer davall un ruixat extraviat i va morir davall les primeres olors que anunciaven pluja, amb la seua forma única de narrar, amb un univers i un llenguatge propi, adorant els silencis ens captiva amb el seu encant.

He decidit incloure aqesta novel·la en el meu blog com a petit homenatge, jo la vaig llegir fa aproximadament dos anys i encara que em vaig tornar boja amb el gran nombre de personatges que componen la gran família Buendía, em va deixar un bon record. Aquest estiu he decidit que vaig a rellegir-la i vos invite a fer-ho amb mi, no vos deixarà indiferents.

La novel·la narra els cent anys de la saga dels Buendía, encara que en realitat comprén quatre-cents anys, en que el narrador ens informa de tots els esdeveniments referits a esta família i als seus avantpassats, al llarg de set generacions. Els Buendía estan condemnats a viure en soledat fins que nasca la primera criatura creada amb amor verdader.

La història comença amb la boda de Jose Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán, una parella formada per dos cosins que al casar-se donen lloc a presagis com que el seu primer fill naixerà amb una cua d'iguana, un veí cridat Prudencio Aguilar es mofa i qüestiona a Arcadio, que en una baralla ho mata i des de llavors el seu fantasma se li apareix constantment. Després d'açò, els Buendía decidixen emigrar i junt amb altres famílies emprenen un viatge a la cerca d'una aldea somiada per Jose Arcadio, junt amb un riu funden Macondo. L'únic contacte que tenen amb l'exterior és a través d'un grup de gitanos que de tant en tant els visiten i els porten invents i novetats del món. El líder dels gitanos és Melquiades que a pesar d'haver-hi mort, ressuscita en diverses ocasions i deixa escrits uns pergamins que ningú és capaç de desxifrar. En el poble patixen diferents pestes, desgràcies i les contínues mescles de sang entre els membres de la pròpia família Buendia, donen lloc a fills dels què finalment un d'ells naix amb cua d'iguana. És Melquiades el que va pressentir el destí dels Buendía, com si d'un profeta es tractara, i ho va posar per escrit, perquè "las estirpes condenadas a cien años de soledad no tienen una segunda oportunidad sobre la tierra".

Vos recomane la lectura d'aquesta novel·la, fantàstica i màgica que confon ficció i realitat

Nebraska.

Hola amics!. Hui vos vaig a parlar d'una pel·lícula que em van recomanar diversos amics, no sé perquè el títol em va fer pensar en meravellosos paisatges i en aventures. La veritat és que la pel·lícula em va agradar, però ni pels seus paisatges, ni per l'aventura que corren els seus protagonistes.

La pel·lícula es va estrenar l'any 2013, la va dirigir Alexander Payne i pertany al gènere de comèdia dramàtica. Va obtindre sis nominacions als Oscars, cinc nominacions als Globos de Oro, premi a Bruce Dern com a millor actor en el Festival de Cannes, tres nominacions als Premios BAFTA, sis nominacions als Critis Choice i el Top 10 com a millor actor i actor secundari de NationalBoard of Review.

És una pel·lícula reconeguda i valorada per la crítica, encara que no haja tingut la repercussió esperada.

No obstant això, la pel·lícula em va emocionar i crec que ens transmet un missatge que no podem deixar d'escoltar.

El film ens compta la història de Woody Grant, un ancià alcohòlic amb símptomes de demència senil, que després de rebre un "premio" per correu que ho convertirà en ric, obliga el seu recelós fill David a emprendre un viatge per a anar a cobrar-ho.

El viatge comença en Billings (Montana) i els llevarà fins a Lincoln (Nebraska), creuant quatre estats.

A poc a poc, la relació pare-fill rota durant anys pels continus desvaris etílics de Woody, comença a reprendre's connectant i coneixent-se, tot això davant de la sorpresa de la mare i de Ross, el germà triomfador de David.

Filmada en blanc i negre, Nebraska és una magnífica pel·lícula que en algun moment ens fa oblidar que es tracta d'una cinta, ja que la naturalitat dels seus protagonistes i de les situacions que viuen, fa que coste veure-la com un guió.

La història de fons és profunda, però tota ella està embolicada en un clima de comèdia amb un preciós i emotiu desenllaç.

Els quatre pincipales actors defenen magnificament els seus papers, Bruce Dern com Woody Grant, Will Forte com David, June Squibb com Kate i Bob Odenkirk com Ross. Cal destacar en el repartiment a Stacey Keach com Ed Pegram, antic soci de Woody, junt amb un magnífic elenc d'actors.

De Nebraska em quede amb la sensació d'haver viatjat per eixes carreteres, d'haver vist llocs que em queden molt llunyans. Que la pel·lícula siga en blanc i negre crec que ha sigut tot un encert, dóna sensació de calma i serenitat. No té ni necessita colps d'efecte, és un cant als somnis que a vegades i només a vegades, es poden complir.

Esperançadora, reflexiva, realista, tendra, vos la recomane.

Manolito Gafotas.

Hola amics!. L'altra nit estava més avorrida que un caragol en una marató, quan se'm va ocórrer encendre la televisió i fent zapping, vaig descobrir que estaven emetent una de les pel·lícules favorites de la meua infància.

Si, és cert, era Manolito Gafotas i acabava de començar. És una d'eixes pel·lícules senzilles i modestes que retraten la nostra infància, sobretot si véns d'una família humil i tenies un vídeo fàcilment obstruible amb qualsevol objecte que se li poguera introduir, que llargues eren aquelles vesprades! .

Manolito Gafotas és el primer dels huit volums escrits per Elvira Lindo, aquesta història es va construir entorn d'un dels seus personatges radiofònics que l'autora interpretava en la ràdio i que es va fer molt popular. Les obres han tingut un gran èxit i s'han fet dos pel·lícules basades en els llibres. Jo tinc tots els volums publicats i sempre m'he divertit amb les anècdotes que narren la vida d'aquesta senzilla família.

Aquesta pel·lícula va ser estrenada l'any 1999, jo la vaig vore per primera vegada uns sis anys després, encara que els llibres ja els havia llegit.

 Manolito és un xiquet que porta ulleres perque té miopia, viu amb la seua família en el barri madrileny de Carabanchel Alt, i des d'allí mira el món utilitzant expressions d'adult que saca de la televisió i de la ràdio, amb un toc infantil per a comptar tot el que li succeïx, viu aventures quotidianes, però ell les explica d'una manera molt especial i graciosa.

L'estiu se li presenta francament mal, ha suspés les matemàtiques i sa mare està molt disgustada. enguany tampoc podran anar de vacances, cal pagar les lletres del camió que conduïx son pare, camioner de professió. No obstant aquest any son pare li ha promés que ho va a portar a la platja, ja que Manolito no coneix el mar.

El director és Miguel Albadalejo, Manolito és interpretat per David Sánchez del Rey, sa mare és Catalina i l'actriu que li dóna vida és Adriana Ozores i Roberto Alvarez és Manolo, el pare del protagonista.
És una pel·lícula senzilla, fresca, adorable, bella, tendra, agradable i que reflectix una Espanya de a peu.

Las aventuras de Priscilla, reina del desierto.

Hola amics!. Hui vos vaig a parlar d'una pel·lícula que m'encanta, és de l'any 1994, si ja sé que quasi cap de nosaltres havíem nascut, però crec que conserva tota la frescor de quan es va rodar, jo la vaig veure per primera vegada l'any passat i em va agradar, l'altre dia vaig tornar a veure-la i em va agradar molt més, crec que la vaig entendre millor.

La pel·lícula té per títol "Las aventures de Priscilla, reina del desierto" i l'any 1995 va obtindre l'Oscar al millor disseny de vestuari, en el mateix any va rebre els premis BAFTA al millor actor, millor maquillatge, millor fotografia, millor disseny de producció, millor vestuari original i al millor actor Terence Stamp, nominada al Premi Anthony Asquith per a film musical i finalment, als Globus d'Or en les categories de millor film comedia/musical i millor actor en cine comedia/musical Terence Stamp.

Des de la seua estrena a l'any 1994 va ser una pel·lícula de culte en la comunitat gai, explora tant a gais, com a transvestits i transsexuals sense ridiculitzar-los ni caricaturitzar-los.

Rodada en escenaris naturals d'Austràlia i amb la música del Grup Abba, Gloria Gaynor i Village People entre altres, suma magistralment comèdia, drama i música de la mà del realitzador australià Stephan Elliot.

L'argument ens compte el viatge a través del desert roig australià que realitzen dos gais i un transsexual, que s'embarquen en l'aventura d'arribar a un recòndit poble en el centre del país, per a fer una actuació per a la que han sigut contractats, pujats en el seu autobús de segona mà acabat de comprar i al que han batejat amb el nom de Priscilla, es llancen a aquest viatge en el què assagen les seues cançons i coreografies enmig del desert. Fins a arribar al seu destí, passen per xicotets pobles on troben actituds diferents, des de gent que els rebutja, fins a gent que els admira.

Tant Anthony i Adam com a Bernadeta, aprofiten per a obrir els seus cors i conéixer-se millor. Durant el viatge compartiran un cridaner vestuari i sabates de plataforma, l'experiència dels personatges amb una comunitat maori enmig del no-res i una meravellosa història d'amistat, amor i camaraderia fora de lo normal, entre tres personatges que s'odien tant com es volen.

La cinta és rica en humor, espectacularitat i colorisme, és melancòlica i commovedora i amb uns personatges dels què t'enamorares a l'instant.

Destacar la meravellosa actuació dels tres protagonistes, Terence Stamp en el paper de Bernadeta, Hugo Weaving en el d'Anthony i Guy Pearce en el d'Adam.

Entretinguda, brillant, amena, dramàtica, graciosa i amb una banda sonora que t'invita a ser feliç, com no veure-la?.

El millor: La música, la fotografia i els vestuaris.

El pitjor: Absolutament res. 

Una canción para Marion.

Hola amics!. M'ha cridat l'atenció la profusió de pel·lícules estrenades en els últims temps de les quals el tema principal és la vellesa. No sols des d'una perspectiva dramàtica, sinó també des d'un punt de vista optimista i alegre. Després de veure "El exótico Hotel Marigold", que em va deixar agradablement sorpresa, el tràiler de "Una canción para Marion" va provocar la meua curiositat, així que m'he decidit a apuntar-me a aquest corrent, que crec que pot collir grans èxits. La pel·lícula ens compta l'afició que compartixen un grup de jubilats, que s'entreguen per a donar-ho tot a les seues funcions de cant, eixa passió per la música els ajuda a evadir-se dels seus problemes quotidians. Entre tots, destaca Marion una malalta de càncer desnonada, però a la que mai li abandona el seu etern somriure. Elizabeth, és la jove professora que dirigix el cor i encoratja al grup a inscriure's en un concurs.

Marion és casada amb el malhumorat i grunyidor Arthur, que accepta protestant l'afició de la seua esposa, al mateix temps que manté una complicada relació amb el seu únic fill James , que està separat i és pare de la xicoteta Jennifer. Després de la mort de Marion, Arthur s'allunya de tots i es tanca en si mateix, és Elizabeth la que l'intentarà convéncer-lo per a que forme part del cor i d'aquesta manera aprenga a aprofitar el millor de la vida. A poc a poc ira descobrint, que la millor manera d'enfrontar-se als moments més foscos que se li vénen damunt, són la música i l'amor dels què li rodegen, açò li ajudara a acostar-se al seu fill i a restablir la relació rere anys de desencontres.

 Els quatre principals actors defenen magníficament els seus papers, Vanessa Redgrave desborda amor i humanitat en el paper de Marion, Gemma Arteton la carismàtica i dinàmica Elizabeth, Cristopher Eccleston el tendre i responsable James, i finalment l'excel·lent interpretació de Terence Stamp, seu és el mèrit de que l'espectador acabe encapritxant-se amb l'esquerp Arthur. Crec que la pel·lícula està rodada amb bon gust, veus en tot moment el desenllaç de la història i és fàcil endevinar el missatge d'esperança que ens envia.