Cien años de soledad.

Hola amics!. El passat dia 17 d'Abril va morir als 87 anys d'edat, l'escriptor colombià Gabriel García Márquez. Gabo, com el cridaven els seus amics era un dels genis de la literatura universal, reconegut i premiat amb el Nobel de Literatura.

Va nàixer davall un ruixat extraviat i va morir davall les primeres olors que anunciaven pluja, amb la seua forma única de narrar, amb un univers i un llenguatge propi, adorant els silencis ens captiva amb el seu encant.

He decidit incloure aqesta novel·la en el meu blog com a petit homenatge, jo la vaig llegir fa aproximadament dos anys i encara que em vaig tornar boja amb el gran nombre de personatges que componen la gran família Buendía, em va deixar un bon record. Aquest estiu he decidit que vaig a rellegir-la i vos invite a fer-ho amb mi, no vos deixarà indiferents.

La novel·la narra els cent anys de la saga dels Buendía, encara que en realitat comprén quatre-cents anys, en que el narrador ens informa de tots els esdeveniments referits a esta família i als seus avantpassats, al llarg de set generacions. Els Buendía estan condemnats a viure en soledat fins que nasca la primera criatura creada amb amor verdader.

La història comença amb la boda de Jose Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán, una parella formada per dos cosins que al casar-se donen lloc a presagis com que el seu primer fill naixerà amb una cua d'iguana, un veí cridat Prudencio Aguilar es mofa i qüestiona a Arcadio, que en una baralla ho mata i des de llavors el seu fantasma se li apareix constantment. Després d'açò, els Buendía decidixen emigrar i junt amb altres famílies emprenen un viatge a la cerca d'una aldea somiada per Jose Arcadio, junt amb un riu funden Macondo. L'únic contacte que tenen amb l'exterior és a través d'un grup de gitanos que de tant en tant els visiten i els porten invents i novetats del món. El líder dels gitanos és Melquiades que a pesar d'haver-hi mort, ressuscita en diverses ocasions i deixa escrits uns pergamins que ningú és capaç de desxifrar. En el poble patixen diferents pestes, desgràcies i les contínues mescles de sang entre els membres de la pròpia família Buendia, donen lloc a fills dels què finalment un d'ells naix amb cua d'iguana. És Melquiades el que va pressentir el destí dels Buendía, com si d'un profeta es tractara, i ho va posar per escrit, perquè "las estirpes condenadas a cien años de soledad no tienen una segunda oportunidad sobre la tierra".

Vos recomane la lectura d'aquesta novel·la, fantàstica i màgica que confon ficció i realitat

Nebraska.

Hola amics!. Hui vos vaig a parlar d'una pel·lícula que em van recomanar diversos amics, no sé perquè el títol em va fer pensar en meravellosos paisatges i en aventures. La veritat és que la pel·lícula em va agradar, però ni pels seus paisatges, ni per l'aventura que corren els seus protagonistes.

La pel·lícula es va estrenar l'any 2013, la va dirigir Alexander Payne i pertany al gènere de comèdia dramàtica. Va obtindre sis nominacions als Oscars, cinc nominacions als Globos de Oro, premi a Bruce Dern com a millor actor en el Festival de Cannes, tres nominacions als Premios BAFTA, sis nominacions als Critis Choice i el Top 10 com a millor actor i actor secundari de NationalBoard of Review.

És una pel·lícula reconeguda i valorada per la crítica, encara que no haja tingut la repercussió esperada.

No obstant això, la pel·lícula em va emocionar i crec que ens transmet un missatge que no podem deixar d'escoltar.

El film ens compta la història de Woody Grant, un ancià alcohòlic amb símptomes de demència senil, que després de rebre un "premio" per correu que ho convertirà en ric, obliga el seu recelós fill David a emprendre un viatge per a anar a cobrar-ho.

El viatge comença en Billings (Montana) i els llevarà fins a Lincoln (Nebraska), creuant quatre estats.

A poc a poc, la relació pare-fill rota durant anys pels continus desvaris etílics de Woody, comença a reprendre's connectant i coneixent-se, tot això davant de la sorpresa de la mare i de Ross, el germà triomfador de David.

Filmada en blanc i negre, Nebraska és una magnífica pel·lícula que en algun moment ens fa oblidar que es tracta d'una cinta, ja que la naturalitat dels seus protagonistes i de les situacions que viuen, fa que coste veure-la com un guió.

La història de fons és profunda, però tota ella està embolicada en un clima de comèdia amb un preciós i emotiu desenllaç.

Els quatre pincipales actors defenen magnificament els seus papers, Bruce Dern com Woody Grant, Will Forte com David, June Squibb com Kate i Bob Odenkirk com Ross. Cal destacar en el repartiment a Stacey Keach com Ed Pegram, antic soci de Woody, junt amb un magnífic elenc d'actors.

De Nebraska em quede amb la sensació d'haver viatjat per eixes carreteres, d'haver vist llocs que em queden molt llunyans. Que la pel·lícula siga en blanc i negre crec que ha sigut tot un encert, dóna sensació de calma i serenitat. No té ni necessita colps d'efecte, és un cant als somnis que a vegades i només a vegades, es poden complir.

Esperançadora, reflexiva, realista, tendra, vos la recomane.

Manolito Gafotas.

Hola amics!. L'altra nit estava més avorrida que un caragol en una marató, quan se'm va ocórrer encendre la televisió i fent zapping, vaig descobrir que estaven emetent una de les pel·lícules favorites de la meua infància.

Si, és cert, era Manolito Gafotas i acabava de començar. És una d'eixes pel·lícules senzilles i modestes que retraten la nostra infància, sobretot si véns d'una família humil i tenies un vídeo fàcilment obstruible amb qualsevol objecte que se li poguera introduir, que llargues eren aquelles vesprades! .

Manolito Gafotas és el primer dels huit volums escrits per Elvira Lindo, aquesta història es va construir entorn d'un dels seus personatges radiofònics que l'autora interpretava en la ràdio i que es va fer molt popular. Les obres han tingut un gran èxit i s'han fet dos pel·lícules basades en els llibres. Jo tinc tots els volums publicats i sempre m'he divertit amb les anècdotes que narren la vida d'aquesta senzilla família.

Aquesta pel·lícula va ser estrenada l'any 1999, jo la vaig vore per primera vegada uns sis anys després, encara que els llibres ja els havia llegit.

 Manolito és un xiquet que porta ulleres perque té miopia, viu amb la seua família en el barri madrileny de Carabanchel Alt, i des d'allí mira el món utilitzant expressions d'adult que saca de la televisió i de la ràdio, amb un toc infantil per a comptar tot el que li succeïx, viu aventures quotidianes, però ell les explica d'una manera molt especial i graciosa.

L'estiu se li presenta francament mal, ha suspés les matemàtiques i sa mare està molt disgustada. enguany tampoc podran anar de vacances, cal pagar les lletres del camió que conduïx son pare, camioner de professió. No obstant aquest any son pare li ha promés que ho va a portar a la platja, ja que Manolito no coneix el mar.

El director és Miguel Albadalejo, Manolito és interpretat per David Sánchez del Rey, sa mare és Catalina i l'actriu que li dóna vida és Adriana Ozores i Roberto Alvarez és Manolo, el pare del protagonista.
És una pel·lícula senzilla, fresca, adorable, bella, tendra, agradable i que reflectix una Espanya de a peu.