15 años y un día.

Hola amics!. El passat cap de setmana vaig convéncer els meus pares perquè fórem al cine, i dic vaig convéncer perquè cap dels dos estava per la labor d'anar a veure l'última pel·lícula de Gràcia Querejeta, havíem llegit la sinopsi i pensàvem que tal vegada resultara un poc fluixa. Així que em vaig apostar que si no els agradava la pel·lícula, pagaria jo les entrades. El resultat de la projecció ens va sorprendre agradablement, per la qual cosa passem una bona estona i a mi em va eixir gratis.

La pel·lícula porta per títol "15 anys i un día" i és la que representarà a Espanya en l'apartat de millor pel·lícula de parla no anglesa en la 86a edició dels Oscars, la decisió final correspon a l'Acadèmia de Hollywood, a Espanya va ser premiada en el Festival de Màlaga i és candidata als premis Ariel mexicans.

La pel·lícula comença amb l'expulsió del col·legi de Jon, un adolescent al que li agrada viure al límit i desafiar les normes. Jon viu amb sa mare, Margo, que treballa com a actriu sempre que pot i que no deixa de presentar-se a quants càstings li sorgixen. L'expulsió coincidix amb la mort del gos del veí, a qui Jon ha enverinat per a donar-li una lliçó al seu amo. Margo aclaparada per tot allò que s'ha ocorregut, demana consell a sa mare Catí, una dona amargada des de la separació del seu marit. Catí li lleva importància a tot allò que s'ha succeït amb Jon, però en canvi Margue està molt preocupada per l'educació del seu fill i decidix enviar-ho una temporada (el que dure l'expulsió) a viure amb el seu iaio Max, un home de costums fixes i amb un caràcter recte.

Max viu en un xicotet poble de la Costa de la Llum, és un militar retirat que va estar en la guerra de Bòsnia i que no guarda un bon record del seu passat en el front. Ara viu còmodament i sense sorpreses, per la qual cosa l'arribada del seu nét ho torna a enfrontar al seu passat i a les seues pors.

En quant Jon arriba, Max intenta reconduir els seus estudis amb l'ajuda d'un jove del poble cridat Toni, un adolescent sensible, a què li agrada tocar el piano. Però, Jon sent rebuig feia ell, preferix la companyia de Nelson, un jove equatorià fanfarró i problemàtic que ven mercaderia robada en el mercat ambulant del poble.

Casualment, coneix Elsa, que és la nóvia de Nelson. És una jove dolça i treballadora que ajuda a son pare pels matins en el locutori i a les vesprades treballa en una perruqueria. És una jove que coneix les seues limitacions, però que immediatament sent debilitat per Jon.

Un dia entren a robar a casa del seu iaio, emportant-se tots els objectes de valor, la policia obri una investigació i al front està la inspectora Aledo, una investigadora llesta i tenaç que manté una relació personal amb Max.

Passen els dies i la relació de Nelson i la seua colla amb Jon es fa més ferm, Nelson està obsessionat amb la creença que Toni és homosexual i una nit decidixen donar-li una lliçó, van a esperar-ho que acabe les seues classes de piano i ocorre un altercat en què Nelson mor i Jon amb un fort colp en el cap, entra en coma.

Max, destrossat avisa a Margo i a Catí d'allò que s'ha ocorregut, la policia comença a investigar allò que s'ha succeït, però el silenci per part dels jóvens i el coma de Jon fan difícil aclarir els fets.

Margue no se separa del llit de Jon, vénen al seu cap els fantasmes del passat, el suïcidi del seu espòs, que sempre va ocultar el seu fill i que llavors decidix que li comptarà quan tinga ocasió.

Catí, per la seua banda, es retroba amb el seu passat i confirma que va patir un abandó per part de Max, ell no va voler que ella continuara al seu costat. La investigació seguix el seu curs a l'espera de la recuperació de Jon.

Un dia, Jon desperta i quan li pregunten adduïx no recordar res, sobre ell pesa el dubte sobre la mort de Nelson, Max investiga pel seu compte.

En un passeig per la platja, Toni i Jon se sinceren, ambdós saben que va passar. La inspectora Aledo també està sobre la pista i finalment el culpable es presentarà en comissària.

Ha arribat el dia de la tornada a sa casa i Jon se sent agraït amb Max, és el retorn a les costums i la rutina que Max haurà de canviar per a reconquistar la inspectora Aledo.

La pel·lícula suposa un intercanvi d'aprenentatges entre adults i adolescents, cal destacar el paper de Margo, protagonitzat per l'actriu Maribel Verdú que imprimix calor i veracitat.

En fi, una pel·lícula entretinguda i amb un bon fons que ens ajuda a valorar el difícil paper dels pares i la important labor dels iaios.

La plaça del diamant.

Hola amics!. El llibre que vos vaig a recomanar probablement vos sorprenga, per a la gran majoria que afortunadament no vivim els anys anteriors a l'arribada de la Republica i la Guerra Civil Espanyola, aquest seria l'últim llibre que buscaríem en una biblioteca. Però, crec que la història que compta vos va a sorprendre, fa temps que m'ho va recomanar ma mare, és un altre dels seus llibres preferits, sempre em compta que ho ha llegit més de vint vegades i sempre li emociona. Jo al principi vaig tindre les meues reserves, però en les primeres pàgines es van esvair i la narració em va conquistar.

"La Plaça del Diamant" és el seu títol i l'autora s'anomena Mercè Rodoreda, va morir l'any 1983 als 75 anys d'edat i està considerada una de les escriptores més influents i amb major repercussió internacional, ella va escriure quan ja estava molt malalta: "La mort va fugir pel cor i quan ja no la vaig tindre dins em morí".

Natalia és una jove que ens compta de primera mà la seua vida, involucrant-nos en les seues alegries i en les seues penes, la història es desenrotlla en la ciutat de Barcelona, comença i acaba en la Plaça del Diamant en el Barri de Gràcia, amb el transfons dels anys anteriors i posteriors a la Guerra Civil.

 És l'estiu de 1928 i Natalia acudix amb la seua amiga Julieta al ball que se celebra en la Plaça del Diamant, allí coneix a Quimet, un jove atractiu i desconcertant, que res més conéixer-la comença a cridar-la Colometa, ella té nóvio i se sent un poc incòmoda. Però la relació amb Quimet avança i ella acaba la seua relació amb el seu nóvio Pere. Natalia viu amb son pare i la seua madrastra, ja que sa mare va morir quan ella era xicoteta. Quimet està desitjant casar-se amb Natalia, per la qual cosa ajudat dels seus dos millors amics Cintet i Mateu, prompte troben un pis que Quimet s'encarregarà de moblar ja que ell té una xicoteta fusteria.

Un any després de conéixer-se es casen, i al poc de temps naix el seu primer fill al que criden Toni. Un matí troben una coloma ferida i Quimet decidix muntar un colomer en la terrassa de sa casa.

 En el mes d'Abril de 1931 es proclama la República, Quimet i els seus amics ho celebren, confiant en una normalització política, però al contrari tot es torna més confús. El negoci de la fusteria no funciona bé i Quimet està cada dia més irritable.

Quan Toni acaba de complir un any i mig, Colometa dóna a llum una xiqueta a la que cridaran Rita. Necessiten augmentar els seus ingressos, per la qual cosa Colometa es col·loca a treballar com a assistenta a casa de la família Bofarull, gràcies a la recomanació de la seua amiga, la senyora Enriqueta.

Mentres ella estava treballant, els coloms es passejaven tranquil·lament per sa casa i quan tornava, havia de posar-se a netejar el que els coloms havien embrutat, ja s'havia començat a cansar de la seua olor, el seu soroll i tot el que tenia que veure amb elles.

Quimet s'unix a un grup de civils per a preparar-se davant d'un probable conflicte bèl·lic, un temps després la situació política empitjora i esclata la Guerra Civil, per la qual cosa Quimet i els seus amics partixen a lluitar al capdavant d'Aragó.

Colometa és acomiadada del seu treball, comença a patir autèntics compromisos econòmics, no pot donar de menjar als seus fills i en esta situació es troba amb la seua amiga Julieta que li oferix portar a Toni a una colònia de xiquets refugiats perquè almenys puga mantindre's.

Un dia, un milicià arriba a casa amb la notícia que Quimet ha mort i li entrega el seu rellotge, són moments molt difícils. La guerra acaba i els nacionals entren victoriosos a Barcelona.

Toni torna a casa de la colònia, està molt canviat i trist, però no compta res. L'hivern següent serà el pitjor, ja no hi ha res a menjar, Colometa ha venut tot el que tenia.

La situació és tan angoixen-te que Colometa no troba una altra eixida que la mort, ha decidit acabar amb els seus fills i amb ella mateixa enverinant-se amb salfumant. Quan acudix a una drogueria amb la intenció que li fien el verí, Antoni que és l'amo de la botiga, desconfia de les seues intencions i aconseguix dissuadir-la oferint-li treball d'assistenta en la seua botiga de comestibles.

Els dies transcorren en harmonia i un dia Antoni li proposa matrimoni, ell va quedar mutilat en la guerra i no pot tindre fills, per la qual cosa amb ella es troba una família feta. Ella pensant més en els seus fills que en ella mateixa, accepta. La vida de Colometa canvia, Antoni la respecta i vol els seus fills.

Un dia, Rita li referix a sa mare que el pare d'una amiga seua, que havien donat per mort ha tornat, Colometa viu atemorida.

El temps passa i Toni li demana a Antoni que li deixe treballar amb ell en la botiga, açò li fa molt feliç. Al poc de temps, l'amo del café del cantó demanarà la mà de Rita, que en un principi no està d'acord, però finalment accepta.

Colometa s'ha convertit en la senyora Natalia, a pesar del seu caràcter introvertit és feliç.

És el dia de la boda de Rita, i tots han disfrutat molt. A mitjanit Natalia s'alça i comença a deambular pels carrers solitaris, sense saber com arriba fins la Plaça del Diamant, ja està acabant el ball. Sola i en el centre de la pista, pareix que no han passat trenta anys, crida dolorosament quelcom que portava dins des de feia molt de temps, i torna al seu llar.

Antoni l'espera, ella li abraça i li agraïx tot el feliç que l'ha fet. Demà serà més feliç que mai.

Jo, vos recomane que llegiu el llibre, crec que gana la partida a la pel·lícula que es va estrenar vint anys després de la publicació del llibre. Encara que, he de recalcar el magnífic treball del seu protagonista, l'actriu Silvia Munt, que tan sols amb les seues expressions aconseguix transmetre a l'espectador totes les seues emocions i sentiments. Posteriorment, també es va realitzar una adaptació televisiva de la pel·lícula.

El llibre t'arriba al cor i la pel·lícula retrata fidelment tots els escenaris en què transcorre l'acció. Inoblidable! , et robarà un trosset del teu cor.

Blancanieves.

Hola amics! Segur que tots vosaltres heu llegit en la vostra infància, encara que haja sigut només una vegada, el conte de Blancanieves, doncs bé, aquest conte dels Germans Grimm és l'origen de la meua recomanació d'aquesta setmana.

Enguany ma mare i jo vam veure per televisió l'entrega dels Premis Goya 2013 i ens vam quedar intrigades amb la pel·lícula dirigida per Pablo Berger  que portava per títol "Blancanieves", així que quan vam tindre l'ocasió vam arrossegar a mon pare al cine per a veure-la, a punt d'apagar-se les llums mon pare va preguntar: Y quin és el títol?,¡Blancanieves! - vam respondre.

-¿Com?, què m'haveu portat a veure una pel·lícula de dibuixos?

-No són dibuixos, és una pel·lícula amb actors reals – li vam explicar.

-Per cert, és en blanc i negre. - Vaig comentar jo.

-I muda. - Va afegir ma mare.

Només vam aconseguir veure la seua cara un segon, mentres s'apagaven les llums, i podeu creure que era tot un poema.

La història comença amb una correguda de bous on el torero Antonio Villalta patix una terrible cornada, aquest accident li deixa lesionat, al mateix temps la seua esposa Carmen de Triana, que està present en la plaça, es posa de part degut a la impressió i dóna a llum a la seua filla, morint en el part. El torero incapaç d'acceptar allò que ha ocorregut es desentén de la seua filla, quedant aquesta a cura de la seua iaia la Senyora Concha. Entra en escena Encarna, una infermera ambiciosa que cuida d'Antonio i aconseguix manipular-ho fins a casar-se amb ell i apoderar-se de tota la seua fortuna.

Han passat diversos anys i la xicoteta Carmen viu feliç amb la seua iaia, fins que inesperadament aquesta mor i la xiqueta es veu obligada a anar-se'n a viure a casa d'Encarna, on és sotmesa als pitjors treballs, un dia accidentalment la xiqueta té accés a l'habitació en què viu reclòs son pare, ambdós es reconeixen immediatament i establixen una relació d’amagat de la seua madrastra. Passa el temps i pare i filla disfruten escoltant les cançons de sa mare i recordant els seus temps de torero, Carmen aprén ràpid a utilitzar crosses i capot. En un accident provocat per Encarna, mor Antonio. Carmen s'ha convertit a poc a poc en una molèstia per a Encarna que decidix demanar al seu xòfer i amant, Genaro, que la faça desaparéixer, Carmen aconseguix sobreviure, encara que ha perdut la memòria, els seus salvadors són un grup de nanos que viuen en un carromato i van pels pobles oferint el seu espectacle com els "Enanitos Toreros”, en una de les funcions un dels nans corre perill i Carmen bota a la plaça i li salva la vida. Ella és la primera sorpresa amb les seues habilitats, tots estan molt contents, excepte Gruñón que se sent zelós. A partir d'eixe moment Carmen comença a formar part del grup amb el nom de Blancanieves. La fama de Carmen arriba a l'orella d'un empresari que aprofitant que ella no sap llegir, li oferix un contracte per a tota la vida. Carmen apareix en la portada d'una revista i quan Encarna la descobrix, mata a Genaro per haver-la enganyat i decidix que serà ella mateixa qui acabe amb la seua fillastra. D'altra banda, un dels nanos s'ha enamorat de Carmen i Gruñón cada dia està més zelós.

Un dia la funció de Blancanieves arriba a la plaça de bous en què va morir son pare, resant en l'hermita comença a recordar el seu passat. Quan ix a la plaça descobrix que Gruñón ha canviat al seu banyat pel bou més brau, però lluny d'espantar-se recorda els consells de son pare i dóna una faena inoblidable. Encarna ha estat en la plaça i li ha regalat una poma, que ella prèviament havia enverinat, Carmen la mossega i cau morta.

L'empresari que havia contractat al grup se sent amo del cos de Carmen, per la qual cosa decidix utilitzar-ho com una atracció de circ, mostrant-ho a canvi d'unes monedes. Junt amb ella roman fidel el nano que estava enamorat d'ella. I Qui pot assegurar-nos que el seu amor no aconseguirà despertarla?.

Quan van encendre les llums del cine, tot el públic ens vam netejar les llàgrimes, quantes emocions ens havia despertat, l'expressió dels rostres, la música apassionada, tantes sensacions. En cap moment arribem a trobar a faltar els diàlegs, és pròxima i sense cap esforç aconseguix ambientar-nos en la Sevilla dels anys vint.

No cal ni dir-ho que eixim encantats i que vos la recomane encaridament, no vos aneu a penedir.

Quant als Premis Goya, aquella nit vaig comprendre el per què s'havia portat deu estatuetes, també va ser premiada en els Premis Cinematogràfics José María Forqué, en el Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià, en els Premis Ariel, amb les Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics, en els Premis de la Unió d'Actors, en els Premis Sant Jordi, en els Premis ACE (Nova York) , en els Premis Gaudí, en els Fotogrames de Plata, i també nominats, encara que sense guardó en els Premis SPT.

El color púrpura.

Hola amics! Hui m'agradaria parlar-vos sobre un llibre que forma part de la meua infància, sempre 
ho vaig veure a casa, de l'estanteria a la taula de nit de ma mare, era un dels seus llibres favorits i 
sempre em comptava que cada vegada que ho rellegia trobava quelcom nou. Quan eres xicoteta és 
un poc difícil de comprendre, així que quan vaig tindre edat vaig començar a llegir-ho i a descobrir 
que allò era cert i que també jo acabava aprenent quelcom especial. 
El llibre té per títol " El color púrpura", l'autora és l'afroamericana Alice Walker, i per aquest llibre 
va meréixer el Primer Pulitzer concedit a una dona de raça negra en 1983. 
Aconseguix que els lectors ens sentim agraïts perquè aquest món no siga el seu propi, en el que el ser negre no és cap ganga, però ser, a més, dona, empitjora la situació. 
La novel·la està ambientada a principis del segle XX en EE.UU., i ens compta la història de Celie, una jove xica de 14 anys embarassada del seu propi pare, i que és entregada en matrimoni a un viudo, el qual la separa de la seua germana que és l'única persona que la vol, Celie, vexada i usada pel seu marit, troba en la seua infinita soledat el consol de comptar la seua vida a través d'unes cartes que a falta de destinatari, dirigix a Déu, en elles parla de la seua vida monòtona i submisa, i de la seua difícil existència al llarg de 30 anys. Amb l'ajuda d'altres dones que també viuen humiliacions i menyspreus, rep la seguretat que necessitava per a valorar-se i arribar a reconéixer-se com ser humà, con el que aconseguix un xicotet lloc en la societat, alhora que renúncia a la humiliació i reflexiona sobre la rebel·lia, l'afecte, la voluntad.... 
És un cant a la solidaritat i a l'afecte, que és el mode que troben cinc dones per a enfortir-se i alliberar-se de les esclavituds gràcies al coneixement. 
Jo, personalment vos recomane la lectura d'aquest llibre, és una història dura i tendra al mateix temps, vos va a aportar valors i al finalitzar vos inundarà una sensació meravellosa de què de tot pot eixir sempre que comptes amb voluntat i confiança. 
Però, com sempre poden ocórrer contratemps que vos impedisquen dedicar unes hores de lectura a aquesta magnífica obra, també he pensat en vosaltres, en els que teníu menys temps però als que he deixat una mica intrigats amb la trama. 
Per a ells, per a tots, el director Steven Spielberg va realitzar en 1985 l'adaptació del llibre d'Alice Walker, convertint-la en una pel·lícula que va guanyar el Premi Nacional de la Critica, que va estar nominada a onze Oscars de l'Acadèmia i al seu director com el millor entre el gremi de Directors d'Amèrica, per a Whoopi Goldberg va ser el Globus d'Or a la Millor Actriu pel seu paper de la radiant i indomable Celie. 
La pel·lícula és una versió prou fidel del llibre, complixen el mateix objectiu, comptar una història a través de les paraules, davant del repte de narrar una història en 147 minuts que és el que dura la projecció de la pel·lícula. 
De totes maneres, no deixeu passar l'oportunitat de disfrutar d'aquesta magnífica obra i reflexionar sobretot el que ens ensenya.