Blancanieves.

Hola amics! Segur que tots vosaltres heu llegit en la vostra infància, encara que haja sigut només una vegada, el conte de Blancanieves, doncs bé, aquest conte dels Germans Grimm és l'origen de la meua recomanació d'aquesta setmana.

Enguany ma mare i jo vam veure per televisió l'entrega dels Premis Goya 2013 i ens vam quedar intrigades amb la pel·lícula dirigida per Pablo Berger  que portava per títol "Blancanieves", així que quan vam tindre l'ocasió vam arrossegar a mon pare al cine per a veure-la, a punt d'apagar-se les llums mon pare va preguntar: Y quin és el títol?,¡Blancanieves! - vam respondre.

-¿Com?, què m'haveu portat a veure una pel·lícula de dibuixos?

-No són dibuixos, és una pel·lícula amb actors reals – li vam explicar.

-Per cert, és en blanc i negre. - Vaig comentar jo.

-I muda. - Va afegir ma mare.

Només vam aconseguir veure la seua cara un segon, mentres s'apagaven les llums, i podeu creure que era tot un poema.

La història comença amb una correguda de bous on el torero Antonio Villalta patix una terrible cornada, aquest accident li deixa lesionat, al mateix temps la seua esposa Carmen de Triana, que està present en la plaça, es posa de part degut a la impressió i dóna a llum a la seua filla, morint en el part. El torero incapaç d'acceptar allò que ha ocorregut es desentén de la seua filla, quedant aquesta a cura de la seua iaia la Senyora Concha. Entra en escena Encarna, una infermera ambiciosa que cuida d'Antonio i aconseguix manipular-ho fins a casar-se amb ell i apoderar-se de tota la seua fortuna.

Han passat diversos anys i la xicoteta Carmen viu feliç amb la seua iaia, fins que inesperadament aquesta mor i la xiqueta es veu obligada a anar-se'n a viure a casa d'Encarna, on és sotmesa als pitjors treballs, un dia accidentalment la xiqueta té accés a l'habitació en què viu reclòs son pare, ambdós es reconeixen immediatament i establixen una relació d’amagat de la seua madrastra. Passa el temps i pare i filla disfruten escoltant les cançons de sa mare i recordant els seus temps de torero, Carmen aprén ràpid a utilitzar crosses i capot. En un accident provocat per Encarna, mor Antonio. Carmen s'ha convertit a poc a poc en una molèstia per a Encarna que decidix demanar al seu xòfer i amant, Genaro, que la faça desaparéixer, Carmen aconseguix sobreviure, encara que ha perdut la memòria, els seus salvadors són un grup de nanos que viuen en un carromato i van pels pobles oferint el seu espectacle com els "Enanitos Toreros”, en una de les funcions un dels nans corre perill i Carmen bota a la plaça i li salva la vida. Ella és la primera sorpresa amb les seues habilitats, tots estan molt contents, excepte Gruñón que se sent zelós. A partir d'eixe moment Carmen comença a formar part del grup amb el nom de Blancanieves. La fama de Carmen arriba a l'orella d'un empresari que aprofitant que ella no sap llegir, li oferix un contracte per a tota la vida. Carmen apareix en la portada d'una revista i quan Encarna la descobrix, mata a Genaro per haver-la enganyat i decidix que serà ella mateixa qui acabe amb la seua fillastra. D'altra banda, un dels nanos s'ha enamorat de Carmen i Gruñón cada dia està més zelós.

Un dia la funció de Blancanieves arriba a la plaça de bous en què va morir son pare, resant en l'hermita comença a recordar el seu passat. Quan ix a la plaça descobrix que Gruñón ha canviat al seu banyat pel bou més brau, però lluny d'espantar-se recorda els consells de son pare i dóna una faena inoblidable. Encarna ha estat en la plaça i li ha regalat una poma, que ella prèviament havia enverinat, Carmen la mossega i cau morta.

L'empresari que havia contractat al grup se sent amo del cos de Carmen, per la qual cosa decidix utilitzar-ho com una atracció de circ, mostrant-ho a canvi d'unes monedes. Junt amb ella roman fidel el nano que estava enamorat d'ella. I Qui pot assegurar-nos que el seu amor no aconseguirà despertarla?.

Quan van encendre les llums del cine, tot el públic ens vam netejar les llàgrimes, quantes emocions ens havia despertat, l'expressió dels rostres, la música apassionada, tantes sensacions. En cap moment arribem a trobar a faltar els diàlegs, és pròxima i sense cap esforç aconseguix ambientar-nos en la Sevilla dels anys vint.

No cal ni dir-ho que eixim encantats i que vos la recomane encaridament, no vos aneu a penedir.

Quant als Premis Goya, aquella nit vaig comprendre el per què s'havia portat deu estatuetes, també va ser premiada en els Premis Cinematogràfics José María Forqué, en el Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià, en els Premis Ariel, amb les Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics, en els Premis de la Unió d'Actors, en els Premis Sant Jordi, en els Premis ACE (Nova York) , en els Premis Gaudí, en els Fotogrames de Plata, i també nominats, encara que sense guardó en els Premis SPT.

El color púrpura.

Hola amics! Hui m'agradaria parlar-vos sobre un llibre que forma part de la meua infància, sempre 
ho vaig veure a casa, de l'estanteria a la taula de nit de ma mare, era un dels seus llibres favorits i 
sempre em comptava que cada vegada que ho rellegia trobava quelcom nou. Quan eres xicoteta és 
un poc difícil de comprendre, així que quan vaig tindre edat vaig començar a llegir-ho i a descobrir 
que allò era cert i que també jo acabava aprenent quelcom especial. 
El llibre té per títol " El color púrpura", l'autora és l'afroamericana Alice Walker, i per aquest llibre 
va meréixer el Primer Pulitzer concedit a una dona de raça negra en 1983. 
Aconseguix que els lectors ens sentim agraïts perquè aquest món no siga el seu propi, en el que el ser negre no és cap ganga, però ser, a més, dona, empitjora la situació. 
La novel·la està ambientada a principis del segle XX en EE.UU., i ens compta la història de Celie, una jove xica de 14 anys embarassada del seu propi pare, i que és entregada en matrimoni a un viudo, el qual la separa de la seua germana que és l'única persona que la vol, Celie, vexada i usada pel seu marit, troba en la seua infinita soledat el consol de comptar la seua vida a través d'unes cartes que a falta de destinatari, dirigix a Déu, en elles parla de la seua vida monòtona i submisa, i de la seua difícil existència al llarg de 30 anys. Amb l'ajuda d'altres dones que també viuen humiliacions i menyspreus, rep la seguretat que necessitava per a valorar-se i arribar a reconéixer-se com ser humà, con el que aconseguix un xicotet lloc en la societat, alhora que renúncia a la humiliació i reflexiona sobre la rebel·lia, l'afecte, la voluntad.... 
És un cant a la solidaritat i a l'afecte, que és el mode que troben cinc dones per a enfortir-se i alliberar-se de les esclavituds gràcies al coneixement. 
Jo, personalment vos recomane la lectura d'aquest llibre, és una història dura i tendra al mateix temps, vos va a aportar valors i al finalitzar vos inundarà una sensació meravellosa de què de tot pot eixir sempre que comptes amb voluntat i confiança. 
Però, com sempre poden ocórrer contratemps que vos impedisquen dedicar unes hores de lectura a aquesta magnífica obra, també he pensat en vosaltres, en els que teníu menys temps però als que he deixat una mica intrigats amb la trama. 
Per a ells, per a tots, el director Steven Spielberg va realitzar en 1985 l'adaptació del llibre d'Alice Walker, convertint-la en una pel·lícula que va guanyar el Premi Nacional de la Critica, que va estar nominada a onze Oscars de l'Acadèmia i al seu director com el millor entre el gremi de Directors d'Amèrica, per a Whoopi Goldberg va ser el Globus d'Or a la Millor Actriu pel seu paper de la radiant i indomable Celie. 
La pel·lícula és una versió prou fidel del llibre, complixen el mateix objectiu, comptar una història a través de les paraules, davant del repte de narrar una història en 147 minuts que és el que dura la projecció de la pel·lícula. 
De totes maneres, no deixeu passar l'oportunitat de disfrutar d'aquesta magnífica obra i reflexionar sobretot el que ens ensenya.